Toni Planissi i Xisco Fuster
Dins la brevetat dramàtica d'aquesta existència isolada enmig d'una eternitat incomprensible, se mouen els homes angoixats per sobreviure i, alguns, amb la vana pretensió de dir o de deixar dit quelcom. Una de tantes maneres de parlar és la que tenen Xisco Fuster i Toni Planissi: la ironia, aquella medecina per exorcitzar la melanconia o, si més no, per domesticar-la, o una eina per a transfigurar l'amargura en lucidesa tràgica o bé en tendresa infantil.
Aquest és el cas dels autors, des del breu Gatos y Periquitos (Recerca Editorial, 1998) d'en Xisco Fuster i en Joan Serra, a l'exuberant Plaça des Convent (revista Cent per Cent, 2004-2013) d'en Toni Planissi, escenari local -o més bé escenari arquetípic universal- del ridícul de l'home, fins al dolç, hilarant i surrealista Pollamari (Desidia Ediciones, 2010), o Un infern a Mallorca (Edicions del despropòsit, 2018), l'esperada segona part d'aquests Darrers dies de l'Imperi Mallorquí.
No és sarcasme, sinó burla auto-referent, la que ens presenten aquests pallassos tràgics, mig eremites mig dimonions: és l'alegria esperpèntica de relativitzar l'acritud de la vida, la rialla de trinxera que ens allibera de les nostres pors.