Xisco Fuster, Toni Planissi i Miquel Orlandis

autor_pollamari_120

Dins la brevetat dramàtica d’aquesta existència isolada enmig d’una eternitat incomprensible, se mouen els homes angoixats per sobreviure i, alguns, amb la vana pretensió de dir o de deixar dit quelcom. Una de tantes maneres de parlar és la que tenen Xisco Fuster, Toni Planissi i Miquel Orlandis: la ironia, aquella medecina per exorcitzar la melanconia o, si més no, per domesticar-la, o una eina per a transfigurar l’amargura en lucidesa tràgica o bé en tendresa infantil.

No és sarcasme, sinó burla auto-referent, la que ens presenten aquests pallassos tràgics, mig eremites mig dimonions: és l’alegria esperpèntica de relativitzar l’acritud de la vida, la rialla de trinxera que ens allibera de les nostres pors.