Xisco Fuster i Toni Planissi

autors_11

 

En Xisco Fuster i en Toni Planissi no saben on han de fermar l’ase, i com que no tenen ous de ficar-se amb en Putin, ni amb l’Islam, ni amb en Kim Jong-un, es fiquen amb els nostrossants i personatges populars, que és manco perillós. Tanta sort de la selecció social que, amb mecànica darwiniana, desenvolupa una justícia perfecte i els ha posat a “puesto”: l’un, mileurista estressat, fa nou anys que no té vacances, la qual cosa beneficia econòmicament un honrat empresari i, de retruc, ens allibera als homes de bé dels dibuixos que no té temps de fer; l’altre ven “monigotes” als turistes alemanys, als quals sempre critica, i es grata la barba tot observant l’horrible espectacle de la vida, monologant, rabiós, sobre com s’haurien de fer les coses.

 

Ja anaven d’aqueixes verbes quan un d’ells, en Xisco, va fer juntament amb en Joan Serra (“otro que tal”) l’inefable Gatos i periquitos (Recerca Editorial, 1998). Més tard en Toni infestava Manacor amb el seu Plaça des Convent (revista Cent per Cent, 2004-2013) i, posteriorment, col·laboraren tots dos en l’invendible Pollamari (Desidia Ediciones, 2010), que segur que aprofitaran una vegada més per endossar-vos. Finalment, els tornam a trobar junts inventant Els darrers dies de l’Imperi Mallorquí (Edicions del despropòsit, 2014), del qual aquest llibre que teniu a les mans és la segona i darrera part.

 

Mentrestant, el seu editor els oculta les vendes milionàries (vendes milionàries? Sí, hi ha molt de friki “suelto” pel món), per tal de no pagar-los un puta euro. Ells se’l creuen i, capbaixos, continuen dibuixant, maquinant, “por amor al arte” o al que sigui.

 

Miquel Àngel Cabrer Sureda