Planissi, Toni

Dins la brevetat dramàtica d’aquesta existència isolada enmig d’una eternitat incomprensible, se mouen els homes angoixats per sobreviure i, alguns, amb la vana pretensió de dir o de deixar dit quelcom. Una de tantes maneres de parlar és la que té Toni Planissi: la ironia, aquella medecina per exorcitzar la malenconia o, si més no, per domesticar-la, o una eina per a transfigurar l’amargura en lucidesa tràgica o bé en tendresa infantil.

Aquest és el cas de l'autor, des de l’exuberant Plaça des Convent (revista Cent per Cent, 2004-2013), escenari local –o més bé escenari arquetípic universal- del ridícul de l’home;  al dolç, hilarant i surrealista Pollamari (Desidia Ediciones, 2010), amb Xisco Fuster.

No és sarcasme, sinó burla auto-referent, la que ens presenta aquest pallasso tràgic, mig eremita mig dimonió: és l’alegria esperpèntica de relativitzar l’acritud de la vida, la rialla de trinxera  que ens allibera de les nostres pors.

Ha publicat a Edicions del despropòsit:

-Els darrers dies de l'Imperi Mallorquí